“Retrato de una mujer en llamas” de Céline Sciamma es una pel·lícula densa emocionalment, però d’una subtilesa exquisida, magistralment elaborada, que parlant-nos d’un amor impossible ens parla de pintura, del paper de la dona en la societat del segle XVIII, de l’efecte de la música i, sense fer-ho, també de fotografia.
L’historia destaca l’importància que té el mirar i el ser mirat, les implicacions ètiques i estètiques de qui mira i observa, i les transformacions que pateixen tant l’observador com l’observat amb cada nova mirada. Com si parléssim del món quàntic, els fets, en la pràctica, poden dependre del observador.
De entrada Marianne una pintora que per poder exposar els seus quadres, al ser dona, ha de signar-los amb el nom del seu pare, rep l’encàrrec de fer un retrat a Héloïse, per ser enviat al seu futur marit, perquè aquest accepti, al veure’l, el compromís matrimonial acordat per la seva mare.
La fidelitat del retrat, a 50 anys de l’invenció de la fotografia, es transcendental, però aquest retrat s’haurà de fer d’amagatotis pel rebuig a posar, i pel rebuig al mateix matrimoni, per part d’Héloïse.
A banda de que ha estat premiada amb el millor guió al Festival de Cannes, la sensibilitat fotogràfica del film, un autèntic regal, amb la subtil delicadesa de gestos i mirades i els paisatges que ens recorden Turner o Friedrich, ha rebut el premi del 2019 a la millor fotografia al Cercle de crítics de Nova York.
L’ importància del mirar, de les mirades, seran una constant a tota la pel·lícula, mirades furtives de Marianne, per intentar fer el retrat amb els records del que ha vist, el rostre d’Héloïse amagat per la caputxa i anticipat en la seva primera aparició, les mirades, amb les mascares posades per protegir-se del vent, (que per cert, pocs mesos mes tard han esdevingut quotidianes).
La pel·lícula parla també de dones, de sororitat i altre cop també de mirades i fotografia que tornen a unir-se en la seqüència de l’avortament de Sophie, la serventa, on Héloïse quan Marianne gira la cara li ordena “Mirala!” destacant l’ importància de mirar de front allò que està succeint per guardar memòria. Després de l’operació, aclaparada, li demanarà a Marianne que realitzi un dibuix de l’avortament de què han estat testimonis, una manera de deixar constància de l’experiència, com si de fotografia documental es tractes.
L’amor entre les dues protagonistes, impensable a l’època, apareix poc a poc, dins el joc de confusions i seducció per aconseguir el retrat, i esclata finalment quan arriben a mirar-se cara a cara desprès de que Héloïse accepta posar pel quadre. Per cert, decebuda pel resultat del primer quadre (“Així es com em veus?” – li diu a Marianne).
Mirada que com deixa clar al detallar els tics de Marianne al angoixar-se, és recíproca, “Si vostè em mira, a qui miro jo?” i genera un amor nou, intens, innocent, i altament eròtic, amb aquest absolut desig pel cos però també per l’afecte de l’altra persona que no és possessió i no és únicament desig.
Apropant-se el moment d’acomiadar-se, Héloïse es queixa de que Marianne s’endurà els dibuixos, tindrà l’imatge d’Héloïse, però ella no la podrà recordar, i llavors li demana una imatge seva.
Marianne dibuixarà un autoretrat que li deixarà de record i que dibuixa contemplant el seu reflex en el mirall col·locat just sobre el sexe d’Héloïse, una explícita manera de dir-nos com les amants es veuen i es reconeixen just mitjançant el cos de l’altre, la mirada de l’altre, o més ben dit, mitjançant la mirada pròpia reflexada en el cós de l’altre.
(Perquè no hi ha res més íntim que la mirada, res més alliberador (i d’alguna manera contestatari) que escollir deliberadament el que es vol observar i com es vol fer) – Cinedivergente-Retrato de una mujer en llamas.
El dibuix, se’l fa al seu llibre, un llibre que se suposa que es “Metamorfosis” d’Ovidi, on han llegit el mite d’Orfeu i Euridice, les dues juntes amb Sophie, discutint si el que Orfeu es girés va ser impaciència o bé un acte voluntari d’acomiadament,…(…“no decideix com un enamorat sinó com un poeta” […] “potser va ser ella qui li va dir: Girat!”)…. Héloïse l’invocarà al acomiadar-se, quan assumint que no tornarà del matrimoni des de l’escala li demana a Marianne “Girat!”.
Malgrat tot, el llibre utilitzat a la pel·lícula no existeix en realitat.
La pàgina 28 es va crear especialment per a la pel·lícula. Quan veiem la pàgina 28, a la part superior de la pàgina es pot llegir “D’OVIDE LIV. X”, que és el llibre d’Orpheus i Euyridice. El text de la pàgina 28 és del final del desè llibre anomenat “Orfeu canta: La mort d’Adonis”.
El text es tradueix aproximadament: “aquesta flor que està florint dura poc temps perquè els vents que la van fer florir també són els que la faràn caure”.
En veritat molt similar a la realitat d’elles dues respecte al retrat i el matrimoni, que es el que les ha unit, però al mateix temps, retrat i matrimoni és el que finalment les separará.
Rés queda al atzar, … sembla que escollir la pàgina 28 va tenir a veure amb l’edat de les dues.
En la seva darrera nit, altre cop les mirades,… “Tanques els ulls?,… no t’adormis, no t’adormis,……”
Al final, tancant el cercle, Marianne acaba observant Héloïse al teatre sense ser vista, com quan va començar observant-la sense que Héloïse se’n adones per fer-li el primer retrat.
L’importància de les mirades em fa recordar quelcom que va plantejar crec en Richard Feynman, d’una manera similar a aquesta:
“Pots tenir un cos jove, vell, bonic, lleig, fort,… però tu, qui en realitat ets tu, podríem dir que ets la teva ment, el teu cervell, que està gairebé totalment blindat pel crani, amb només dos forats: un per la medul·la espinal, per comunicar-se amb l’interior del cos, i l’altre els ulls, connectats via nervi òptic i que li permeten la comunicació amb l’exterior.
Al mirar un objecte, els fotons, les partícules de llum, viatgen de l’objecte a la retina, i seus electrons, convertits en senyals elèctrics, arriben al teu cervell.
Mirar a algú als ulls permet una connexió física, real, cervell a cervell.
Es a dir,… que es possible tenir contactes mes “divertits”, …. però difícilment mes íntims”
Com a curiositat destacar que el profund treball elaborat sobre la relació entre “musa” i artista, ha estat influenciat pel fet que la directora Céline Sciamma va escriure l’obra pensant (i en col·laboració) amb la seva ex-parella i col·laboradora habitual, Adèle Haenel, (l’Héloïse), i que en certa manera reflexa la confiança i complexitat de la seva pròpia relació, com han comentat elles mateixes.
Un altre ressenya interessant a El espectador imaginario.