La primera edició de “Maneres de mirar” de John Berger va sortir al mercat al 1972. Publicitat, comunicació, art, amb els anys, “Maneres de mirar” s’ha convertit en un títol indispensable de la teoria de l’art i de la comunicació visual.
I potser avui dia molts dels seus plantejaments podien ja semblar obvis, però em temo que encara cal anar refrescant-los, a banda que la seva argumentació i els seus anàlisis el continuen fent indispensable.
Un dels conceptes bàsics dels que parteix Berger és que el que sabem o el que creiem afecta la manera en què veiem les coses i en com les interpretem.
“Només veiem allò que mirem”, ja Einstein, va dir una cosa semblant que té una certa relació: que tot allò que l’home ignora no existeix per a ell. Per tant, l’univers de cadascun es resumeix a la mida del seu coneixement.
En el llibre Berger analitza quatre aspectes relacionats amb la interpretació de la pintura a l’oli dels que us deixo unes quantes cites no per que us estalvieu llegir-lo sinó just per motivar-vos a fer-ho:
Per una banda la transformació del significat de l’obra original…
… deguda a les seves reproduccions. L’arribada de la fotografia va canviar radicalment la manera en què observem l’art. Abans sols una minoria podia gaudir de l’art, i ara, d’una concepció elitista, s’ha passat a una “democratització” de l’art. Avui dia podem trobar reproduccions d’obres artístiques a qualsevol llibre o postal, o al nostre propi telèfon mòbil. L’art s’ha fet accessible a qualsevol, però comporta també un risc: és possible manipular el seu missatge. I al llibre apareixen uns quants exemples.
“Les fotografies no són com es suposa sovint, un registre mecànic. Cada vegada que mirem una fotografia som conscients, encara que només sigui feblement, que el fotògraf va escollir aquesta vista concreta d’entre una infinitat d’altres possibles […]La manera de veure del fotògraf es reflecteix en la seva elecció del tema.”
L‘ús continuat de la dona com a objecte pictòric:
Aquest es un altre dels aspectes que Berger analitza a fons en el llibre. Es remunta a Adam i Eva i la història de la poma:
“Què és el més notable d’aquesta història? que cobren consciència de la seva nuesa perquè es veuen un a l’altre de manera diferent per culpa d’haver menjat la poma. La nuesa es va engendrar a la ment de l’espectador.”
“Tu pintes una dona nua perquè gaudeixes mirant-la. Si després li poses un mirall a la mà i titules el quadre Vanitat, condemnes moralment a la dona per la nuesa que has representat per al teu propi plaer. Però la funció real del mirall era molt altra. Estava destinat al fet que la dona accedís a tractar-se a si mateixa principalment com un espectacle.”
“Estar nu és ser un mateix. Ser un nu equival a ser vist en estat de nuesa per altres, i no obstant això, no ser reconegut per un mateix. Perquè un cos nu es converteixi en ‘”un nu” cal que se’l vegi com un objecte. (I el veure’l com un objecte estimula l’utilitzar-lo com un objecte.) La nuesa es revela a si mateixa. El nu s’exhibeix. “
“… en altres tradicions no europees – l’art hindú, l’art persa, l’art africà, l’art precolombí- la nuesa mai és supina d’aquesta manera. I si el tema d’alguna obra és l’atracció sexual, el més probable és que mostri un amor sexual actiu entre dues persones, la dona tan activa com l’home, les accions de l’un absorbint a l’altre. “
“En la forma – art del nu europeu, els pintors i els espectadors-propietaris eren usualment homes, i les persones tractades com a objectes, usualment dones. aquesta relació desigual està tan profundament arrelada en la nostra cultura que estructura encara la consciència de moltes dones. Fan amb elles mateixes el que els homes fan amb elles. Supervisen, com els homes, la seva pròpia feminitat.”
L’origen de la pintura a l’oli i la seva relació amb el sentit de la propietat ,
“l’art de qualsevol època tendeix a servir els interessos ideològics de la classe dominant,” , “L’art es un signe d’opulència, s’enquadra en la bona vida; forma part del mobiliari que el món atribueix al ric”
Berger, no critica l’art “per se”, sinó a “l’establishment cultural” que interpreta i filtra l’obra dels artistes i defineix “la relació existent entre la seva ‘tradició’ i els seus ‘mestres’.”
“certs artistes excepcionals s’han apartat en circumstàncies excepcionals de les normes de la tradició i han produït obres diametralment oposades als seus valors; però, s’ha aclamat a aquests artistes com als suprems representants de la tradició, pretensió que ha vingut facilitada sempre pel fet que, després de la seva mort, la tradició s’ha tancat al voltant de la seva obra, ha assimilat algunes innovacions tècniques menors i ha continuat el seu camí com si cap dels seus principis hagués patit la menor pertorbació. Això explica que Rembrandt, Vermeer, Poussin, Chardin, Goya o Turner no tinguessin seguidors sinó només imitadors superficials.”
L’impacte i l’ús que la publicitat en fa de les imatges i l’art:
“la publicitat ha comprès la tradició de la pintura a l’oli molt millor que la majoria dels historiadors d’art. Ha captat les implicacions de la relació existent entre l’obra d’art i el seu espectador-propietari, i procura persuadir i afalagar amb elles a l’espectador-comprador. “
“La publicitat és la cultura de la societat de consum. Divulga mitjançant les imatges el que la societat creu de si mateixa.”
“La publicitat constitueix una mena de sistema filosòfic. Ho explica tot amb els seus propis termes. Interpreta a el món.”
El llibre va sorgir com una adaptació de la sèrie de quatre capítols guanyadora de diversos premis que John Berger va presentar a la BBC al 1972 “Ways of seeing“. El mateix any, Berger guanyava el prestigiós Booker Prize per la seva novela G., i aixecava polseguera al donar la meitat de l’import del premi al partit “Panteres negres” britànic :
Algunes cites d’en John Berger a 3Peusdegat