“Per què els animals perceben uns trets com bells i altres no? Existeix una “estètica sexual” inherent a cada espècie? ¿I què passa amb nosaltres, els humans? Michael J. Ryan, […]ens descobreix que la resposta a aquestes preguntes s’ha de buscar en el cervell -sobretot, en el de les femelles-. A partir dels més recents avenços en neurociència, Ryan desplega una teoria pròpia sobre l’evolució de la bellesa sexual i els motius de la seva sorprenent diversitat, i ens mostra fins a quin punt la nostra percepció de la bellesa s’assembla a la de la resta dels animals. Una obra per entendre millor els mecanismes de la bellesa i l’atracció.”
Una de les conclusions indiscutibles de llibre es donar la raó a en David Hume en que “La bellesa de les coses només existeix en la ment de qui les contempla”. Ryan deixa clar mitjançant anàlisis i experiments tant amb animals com persones, que “La bellesa està en el cervell del receptor. Si algú et sembla maco llavors ho és, perquè la decisió és teva”.
La preocupació pel sentit de la bellesa i l’estètica entre les diverses les formes de vida de la natura es quelcom que s’ha qüestionat molta gent (R. Feynman sense anar mes lluny). Per quina raó quelcom els resulta estètic?
En certs ocells, quan una femella sent la mateixa síl·laba repetides vegades, les seves neurones auditives deixen de respondre, s’habituen. Aquest avorriment influeix no només en les neurones sinó també en la resposta de l’ADN. L’expressió de certs gens depèn de sentir síl·labes repetides o noves. Les femelles d’aus canores troben més bells als mascles més loquaços perquè són menys avorrits.
Avui, s’ha demostrat experimentalment, que l’excitació sexual varia davant del mateix estímul (per exemple la pornografia), si va acompanyada d’una música de Mozart d’una d’Albignoni.
“L’evolució de la bellesa sexual s’assembla en molts casos a l’experimentació d’un artista amb la pintura sobre un llenç o a la d’un músic quan juga amb combinacions noves de compassos i acords. Proven a donar amb l’estètica del seu públic. En els tres casos es tracta de processos creatius, alguna cosa que connecti amb la bellesa. Els tres exemples ens envolten en bellesa explorant l’interior del nostre cervell per detectar just el que considerem bell.
Tot i que aquests estudis demostren una correlació i no una causalitat, sí suggereixen la possible rellevància de les neurones mirall tant per aprendre a imitar com per aprendre el significat de les accions sexuals. Donada la naturalesa cada vegada més violenta i denigrant d’algunes formes de pornografia, Hilton manifesta la seva preocupació pels efectes emocionals, culturals i demogràfics negatius que pot exercir la pornografia en diverses xarxes de sistema neuronal implicades en l’aprenentatge i la comprensió de com interaccionar de forma adequada amb una parella sexual.
Una conseqüència inquietant d’aquest negoci multimilionari és que la pornografia podria crear plantilles neuronals que redefineixin al cervell quin és el comportament sexual normal.
Naomi Wolf va ser bastant clarivident a l’afirmar fa més d’una dècada que “per primera vegada en la història de la humanitat, el poder i la seducció de les imatges han suplantat la contemplació de dones nues de veritat. Avui les dones nues reals no són més que porno del dolent.”
Per descomptat, la bellesa no es limita a la bellesa sexual. La perspectiva presentada també ens porta a preguntar-nos com influeixen les particularitats i les rareses de cada cervell en la percepció que té cadascú de la «bellesa» en un sentit més ampli, aplicable més enllà del sexe.