D’entre les moltes possibles pel·lícules a analitzar, “El Rei Lleó” no semblaria, a priori, una pel·lícula tan “transcendental” com per dedicar-li massa esforç. Però per moltes raons, que intentaré explicar, crec que està més que justificat revisar-la a fons.
“El Rei Lleó” és una història amb majúscules. Amb elements suficients com per guanyar-se amb tota justícia tant les crítiques ferotges, com les lloances sense igual que ha rebut.
I deu ser important quan la pròpia Disney ha optat per refer-la i reconvertir l’original de dibuixos animats del 94, en aquesta segona versió, amb recreacions realistes en 3D, estrenada al juliol de 2019, el mateix dia en què es complien 25 anys de l’ estrena de la pel·lícula original.
La primera versió, amb dibuixos 2D fets a mà, va ser la cinta de dibuixos que més ha recaptat en la història, va guanyar dos Oscars i va donar origen, entre altres seqüeles, a una adaptació teatral estrenada al 98 i encara en cartell i sempre ha estat situada entre les més taquilleres i de mes recaptació. (Fins al 2016 va ser la trentena pel·lícula amb més recaptació de la història de cinema)
La versió de l’2019, animada per ordinador, ha tornat a ser rècord de taquilla.
El Rei Lleó va ser la primera pel·lícula animada de Disney a explicar una història (en teoria) original, perquè fins llavors, les altres produccions sempre havien estat adaptacions d’obres ja existents.
Entre les critiques trobem que se l’ha titllat de classista, racista, patriarcal, masclista, homòfoba, islamòfoba, …. sense anar més lluny el diari “Libertad Digital” en un article pel meu gust força histriònic, deia literalment: «La pel·lícula comença amb una apologia del totalitarisme amb el dictador Mufasa presentant al seu hereu nounat, a tots els animals de la selva, súbdits seus i potencials víctimes, aplaudint al seu futur rei i assassí ». L’aliança de la monarquia i l’església, amb el raig de llum “diví” beneint l’hereu.
Probablement, moltes d’aquestes crítiques tinguin una bona part de raó, i la pel·lícula incorpori uns quants d’aquests missatges amb tota l’intencionalitat del món.
Però una cosa no treu l’altra, totes les ideologies polítiques utilitzen les creacions artístiques per treure profit, sols que en alguns casos, quan la base és prou sòlida, els aspectes emocionals de la història s’imposen als ideològics perquè certs sentiments acostumen a ser transversals a les diferents cultures.
Si evitem el fanatisme, a favor o en contra, si evitem enamorar-nos de la pel·lícula, serem capaços de valorar positivament les seves virtuts i, a el mateix temps, separar amb ulls crítics, i deixar de costat, els missatges més tèrbols que vénen incorporats.
Així, sense treure mèrit a la història, val la pena donar una ullada a l’article de Gemma Solés, a la web Wiriko sobre art i cultures africanes, on revisar “9 aspectos del Rey León que te harán aborrecerlo“, …. (Segur que alguns d’ells busquen una mica els tres peus a el gat, i també mereixen ser qüestionats, perquè com tot, l’article també serà necessari mirar-lo amb ulls crítics, però tot i així es mereix la visita).
Crec, que una de les raons de l’èxit aclaparador, deixant de banda els aspectes tècnics, és que ens explica una història que ja coneixem.
Una història sobre la ira, la traïció, i els dilemes ètics, on el germà del rei, l’assassina per prendre el poder i l’esperit del rei mort s’apareix al seu fill demanant-li venjança, … i no parlava ara del Rei Lleó, sinó de Hamlet, l’obra de Shakespeare, que al mateix temps beu d’incomptables llegendes similars de moltes altres cultures i que és l’obra dramàtica més famosa de la literatura occidental. Simba va potser però més enllà del dubte del “ser o no ser ” d’en Hamlet.
Yuval Noah Harari, al seu llibre “21 lliçons per al segle XXI” porta a col · lació “El Rei Lleó” quan ens parla d’una història popular, explicada durant milers d’anys com a resposta a quin és el nostre paper en el drama còsmic i quina és el sentit de la vida (del “Sentit de la vida” d’en Monty Phyton caldrà parlar en un altre post)
Aquesta història, ens diu que som part d’un cicle etern que engloba i connecta tots els éssers, i que cada un té una funció determinada per complir dins d’aquest cicle. Cal entendre la nostra funció individual i viure la vida adequada per a complir-la.
El llibre sagrat hindú Bhagavad Gita, relata com enmig d’una guerra civil, el príncep guerrer Arjuna veu als seus amics i parents de l’exèrcit contrari i dubte si ha de lluitar i matar-los o deixar-se vèncer. Es pregunta què és el bé i què és el mal i quin és el sentit de la vida. Llavors el déu Krishna li explica que dins del gran cicle còsmic, cada ésser posseeix un dharma individual, el camí que hem de seguir i els deures que hem de complir, si ho fem realitat, per dificultós que sigui el camí, gaudirem de pau mental i ens alliberarem de tots els dubtes, si rebutgem seguir el nostre dharma, alterarem l’equilibri còsmic i no serem capaços de trobar la pau ni l’alegria.
Arjuna segueix el seu dharma de guerrer, lluita i mata els seus parents i amics, porta al seu exèrcit a la victòria i es converteix en un dels herois més apreciats i estimats del món hindú.
La pel·lícula “El Rei Lleó” refà aquesta antiga i èpica història per les audiències modernes, fent que el jove lleó Simba representés Arjuna. Quan Simba desitja conèixer el sentit de l’existència, el seu pare el rei lleó Mufasa, li explica el gran cicle de la vida: li diu que els antílops mengen herba, els lleons es mengen els antílops i que quan els lleons moren, els seus cossos es descomponen i alimenten l’herba. Així és com la vida continua de generació en generació sempre que cada animal faci el seu paper en el drama.
Tot està connectat, i tothom depèn de tots. Quan Mufasa mor assassinat pel seu malvat germà, Simba se sent culpable, i enfonsat per aquest sentiment abandona el regne dels lleons, rebutja el seu destí reial i comença a vagar per les terres salvatges juntament amb dos pàries durant uns quants anys despreocupat lluny de tot. La seva filosofia antisocial implica que davant de cada ensopegada entonin la cançó Hakuna matata – ( “No hi ha problema”)
Però Simba no pot escapar al seu dharma, i al créixer augmenta la seva preocupació perquè no sap qui és i que ha de fer a la vida. En el moment culminant de la pel·lícula, se li apareix l’esperit del seu pare i li recorda el cicle de la vida i la seva identitat.
Simba a la fin comprèn qui és i que hauria de tornar al regne dels lleons. Mata al seu oncle i restableix la prosperitat i l’harmonia. La pel·lícula acaba amb Simba que presenta al seu hereu a l’assemblea d’animals per assegurar la continuïtat del gran cicle de la vida.
No discutiré la bondat o no de la història, ni la seva conveniència, però com diu Harari, gairebé sempre, quan la gent es pregunta sobre el sentit de la vida esperen que se’ls expliqui una història. I quan ens trobem amb històries conegudes, explicades de generació en generació, (de la mateixa manera que els nens volen escoltar cada nit el mateix conte amb les mateixes paraules), ens encantem.
Hi ha històries de cicle continu com aquesta, i històries lineals, com les de les grans religions monoteistes que acaben amb el judici final i el paradís o l’infern, … però aquesta seria una altra història, (i qui vulgui aprofundir-hi ho pot fer via el llibre de Harari)
La veritat és que el Rei lleó es converteix en una experiència d’aprenentatge més que d’entreteniment, al marge que algunes veus, qualifiquen la segona versió com una de les més belles pel·lícules dels últims anys.
Fer una segona versió pràcticament idèntica, escena a escena, podria semblar que estava de més, però a la fi, el cinema és un negoci, i s’ha demostrat que en aquest cas, la inversió ha estat més que justificada.
Per acabar algunes frases de la pel·lícula:
“El passat pot fer mal, però depenent de la forma en què el veiem, pots fugir d’ell o aprendre d’ell.”
“És important mirar sempre cap a on et dirigeixes, en lloc de mirar on estaves.”
“Hi ha màgia a tot arreu.”