Aquest matí plovien llimones. Quan m’he llevat i he sortit al jardí per posar menjar als gats, m’he trobat el terra ple de llimones.

Fa dies que l’arbre anava ple. N’hem regalat als veïns, als amics,… i tenim  els calaixos de la gelera plens. Creia, equivocadament, que si les deixava a l’arbre, podria anar agafant-ne cada cop que em calgués, però les coses no van així.  Per molt que ho desitgis, res no dura per sempre, Monet deia que ni tan sols les pedres. Tot té el seu moment i aquest passa. I passa ràpid, en general, si més no les coses bones,  més ràpid del que voldríem.

Si fas el que cal al seu moment, perfecte. Sinó, les llimones maduraran, fins i tot sense que  calgui que hi pensis massa, fins a podrir-se i llavors, quan bufin vents un xic més forts del que estan acostumades a suportar, plouran llimones.

L’aroma, el color, la textura,… tota la seva bellesa es fondrà. No podrem retenir-la per sempre. Ni tan sols podrem retenir-la durant els pocs dies que ens caldrien per atipar-nos-en.

Tinc una amiga que pateix perquè es fa gran. Lluita per dissimular els signes del pas del temps.  De fet, aquesta és una fixació en la majoria de les dones i bona part dels homes.

És una guerra perduda. La seva bellesa també es fondrà. Cada dia que passa, cada minut, la pell serà menys suau, les arrugues es faran més fondes i apareixerà una cana nova. Anava a dir que lluitar per que et valorin per la teva bellesa no té sentit, però no es tracta de la bellesa, el que volem conservar és la joventut,… i encara i així tampoc es tracta de la joventut, el que voldríem és més haver aprofitat la joventut. No haver deixat tantes llimones a l’arbre pensant que sempre seriem a temps d’agafar-les.

Que sí, …, la joventut en general comporta un tipus de bellesa més física, més patent, que també té el seu temps, però la nostra bellesa va més enllà, està en transformació, i cada dia que passa es converteix en un altre cosa. Qui vulgui lluitar contra el temps que ho faci, trigarà més o menys en assumir-ho, però a la fi, s’adonarà que el seu temps ha passat. L’única esperança que et queda és que a ell o ella els passarà el mateix, i us haureu de conformar amb mantenir, a desgana,  un equilibri precari.

És més coherent que  en comptes de la bellesa lluitis per posar en valor, per exemple,  la teva intel·ligència. Bé, potser amb el temps d’intel·ligent ho seràs igual, però, per malament que ho facis, per a poc a poc que vagis,  cada dia que passa seràs un xic més savi. I no oblidem que oblidar pot ser també un signe de saviesa.

Les llimones m’han fet pensar que tot plegat  som molt com les plantes. Realment, potser som més com les plantes que no pas com els animals. Ells es guien per l’instint. Jo personalment crec que tenen sentiments i personalitat,  he experimentat coses curioses, i n’he llegit de més màgiques encara, però ells, a diferència de nosaltres, no semblen patir culpa ni penediment, no  son pas tan contradictoris com nosaltres, saben el que cal fer i ho fan.

Les circumstàncies els poden ser adverses, però, si no estan massa domesticats, humanitzats,  tenen  els objectius clars i lluiten per  ells sense escrúpols.

Les plantes, malgrat els seus cicles naturals, estan subjectes al terra,  i depenen molt mes que no pas els animals dels factors externs. Cadascuna desenvolupa les seves estratègies,  per fer front, per exemple, a la sequera, però aquestes estratègies sols les futures generacions podran saber si funcionen. No poden marxar d’on son.

No oblidem que les flors tampoc son un regal desinteressat, darrera està la intenció d’atraure insectes per aprofitar-se d’ells per les seves necessitats,  Richard Feynman es preguntava  si el fet que els insectes poguessin apreciar el color, volia dir que les formes de vida menors de la natura també tenen el sentit de l’estètica.

Que se’n vulguin aprofitar no és dolent, ni bo,… sols és així i està bé saber-ho i ser-ne conscients.  Això ens permetria arribar a un cert equilibri parlant de cobrir necessitats, i tots els actors veuríem una mica coberts part dels nostres interessos.

Anar veient que la planteta ens va oferint flors, ens pot fer creure que tot va bé. I no pensem que les flors tampoc son indicatiu de la salut de la planta, de fet, quan van camí d’anar a pitjor, si hi son a temps,  més flors fan i  més boniques son en un darrer esforç de reproduir-se.

Alguns de nosaltres també ho fem, donem el millor de nosaltres mateixos quan cerquem desesperadament algú on abraçar-nos, però en això, en la desesperació,  també son millors que nosaltres. Per malament  que vagin les coses, tenen clar que viure és un privilegi i no deixaran mai de lluitar.

Quan les llimones han plogut, ja queda poc per fer,… encara n’aprofitarem alguna cosa,  però aquesta etapa s’ha acabat i haurem de començar a pensar en la propera, en el suposat cas que ens quedi  encara cap… potser cal córrer a mirar quantes llimones estan encara arrapades a l’arbre i gaudir-les ara, abans de la tempesta.