Des de la pandèmia sembla que tots ens hàgim tornat una mica jardiners, tot i que, a diferencia de la Gran Bretanya, a casa nostra la jardineria encara no es pot pas considerar una “passió nacional”.

En castellà existeix una expressió per referir-se de manera metafòrica a ficar-se en un embolic o en una situació de la qual serà difícil sortir-ne: “meterse en un jardín”.

L’expressió, de fet, no fa referència a les complicacions de fer un jardí, sinó a complicar-nos la vida amb coses innecessàries. El seu origen rau en el teatre de finals del segle XIX, quan s’utilitzava per descriure el camí que prenien els actors que, en oblidar el text, començaven a improvisar i acabaven arrossegant, de retruc, la resta del repartiment a un embolic del qual era molt difícil sortir. El jardí al qual feia referència eren els jardins laberíntics anglesos, tan de moda en aquella època.

Malgrat tot, no sembla que el jardí surti gaire ben parat de la comparació. Potser per això m’alegra que en català, tot i que també es diu “posar-se en un jardí”, l’expressió equivalent sigui “posar-se en un esbarzer”.

Posar-se en un jardí —fer un jardí— no és fàcil. Decidir cuidar plantes comporta responsabilitats i obliga a prendre decisions. Tant si es tracta d’un de gran com només d’un parell de macetes, la primera decisió és sempre la mateixa: quines plantes hi posarem.

El paisatgista i escriptor francès Gilles Clément defensa que un jardí es va conformant més pel que en treus que no pas pel que hi poses.

Una mica com passa amb les persones que ens envolten. Pots fer esforços per envoltar-te de qui t’agrada, i de vegades funciona, …però sovint no. Ja sigui a la feina, amb les amistats o en les relacions sentimentals, el més important —com al jardí— és tenir clar quines plantes, herbes, o persones, cal treure de la teva vida, i quines d’aquelles que apareixen per atzar o per iniciativa pròpia val la pena mantenir.

A poc que tinguis una certa sensibilitat, el primer contacte amb una planta sol despertar curiositat. L’apropament convida a explorar, i gaudir, de l’olor, la textura, els colors. Els primers dies els dediquem atenció, gairebé embadalits. Les reguem quan comencen a necessitar-ho. Però amb el temps, si ens manca constància, passa el que passa amb tot: deixem de fer-los cas. Un dia pensem que per no regar avui no passa res, i així, gairebé sense adonar-nos-en, deixarem de veure les seves noves fulles.

Tenir una planta és, de fet, una bona manera de tornar-nos més constants i disciplinats. La responsabilitat de tenir cura d’un ésser viu pot transformar-nos, però perquè així sigui cal prendre consciència que aquest ésser depèn de tu, i que la seva vida potser és a les teves mans.

I la vida és prou curta i prou meravellosa com per negar-li a ningú que lluiti per aferrar-s’hi. Ni tan sols a una planta que, com tu, només tindrà una oportunitat per gaudir-la.

Dependre de l’aigua que et dóna una sola persona és fotut. Si se n’oblida o se’n cansa, ho tindrem malament. Si ets al terra, pots enfonsar les arrels més endins; si ets a l’exterior, el millor és recollir gotetes sempre que puguis, sense esperar que ningú vingui a ruixar-te. No es pot menysprear la més petita oportunitat de captar una mica d’humitat que ens permeti continuar creixent, perquè sense aigua, al final, acabarem encapsulats o morts.

Quan un dia veus que la planta es marceix, mig empipat —o potser sincerament preocupat—, corres a posar-la sota l’aixeta en una cura d’emergència. Però sense constància, sense una atenció regular, poden passar dues coses: que la planta s’adapti com pugui a una mica d’aigua un cop al mes, malvisqui esquifida, sense florir,  sense créixer i sense morir del tot, o bé que acabi morint, tot i que no ho farà de cop.

Una planta forta i sana pot resistir bé la manca d’aigua, però amb el temps apareixen els símptomes: cauen les fulles, la tija s’endureix, i s’entra en una dinàmica de desgast que ja no té solució. Encara que un dia ens en fem conscients i intentem redreçar-la, ja serà massa tard. S’haurà traspassat un llindar sense retorn. A la vida, sovint oblidem com d’abundants són aquests punts de no retorn.

En anglès, on la jardineria es podria considerar gairebé una obsessió britànica i on una bona  part de les llars tenen jardí o balcó verd, el jardí es viu més com a gaudi que no pas com a embolic. No existeix l’expressió “posar-se en un jardí” i en el seu lloc es diu “to get into a thicket”, ficar-se en un matoll, més a prop de l’esbarzer català. Potser perquè, quan el clima és més humit, la culpa també arrela amb menys facilitat.