El passat 31 d’agost, als 92 anys, ens va deixar Wendell Berry. Escriptor, poeta, pagès de Kentucky i una de les veus més constants del pensament ambiental nord-americà, a 3peusdegat vam dedicar-li una petita ressenya del seu llibre El fuego del fin del mundo.
L’obra de Berry defensa la vida rural, l’agricultura de proximitat i la salut de les comunitats locals com a resposta a la devastació del capitalisme industrial. És una veu poderosa, però és també una veu concreta: hi ha qui l’acusa de quedar-se curta davant l’escala i la urgència de la crisi climàtica global. La qüestió és pertinent, i no només per Berry: Berry representa una de les respostes possibles al desastre ambiental, i precisament per això és bon punt de partida per veure les altres.
Aprofitem el pretext, doncs, per revisar l’estat de la qüestió: quines són les famílies del pensament ecologista actual, qui les tradueix en pràctica i quins resultats obtenen.
Un mapa d’escoles
L’ecologisme no és un moviment. Són famílies. La mateixa etiqueta —”ecologista”, “verd”, “ambientalista”— encobreix visions força diferents sobre què cal fer, a quina escala i per què. Val la pena, doncs, obrir el ventall.
Al gràfic hi ha una síntesi de deu de les principals escoles del pensament ecològic contemporani, situades en dos eixos:
- Reformista ↔ Radical/crític: si es tracta d’orientar el sistema actual cap a la sostenibilitat (regulació, mercats verds, innovació tècnica) o si cal transformar-lo de soca-rel.
- Ciència-tècnica ↔ Cultura-esperit: si la resposta s’articula des de dades, models i tecnologia, o des de marcs culturals, ètics i espirituals sobre la relació amb la resta de vius.
De manera telegràfica, i sabent que cap síntesi fa justícia a la complexitat de cada família:
- Ecomodernisme (Ritchie, Lynas). El creixement verd és possible: energia nuclear, eficiència i innovació poden desacoblar benestar i impacte. Optimisme tècnic.
- Doughnut / Límits planetaris (Raworth, Rockström). Una economia que es mou entre el terra social i el sostre ecològic. La síntesi de moda a moltes institucions.
- Laudato Si’ (Papa Francesc, 2015). Ecologia integral des de la tradició cristiana: el clam de la terra és el clam dels pobres.
- Rewilding (Monbiot, Isabella Tree). Recuperar el salvatge i restaurar processos ecològics. Menys jardineria, més ecosistemes que funcionin sols.
- Decreixement (Hickel, Kallis). Als països rics, reduir el pes material de l’economia i redistribuir globalment. Trencament amb el creixement com a mesura d’èxit.
- Ecosocialisme (Malm, Saito). Sense sortir del capitalisme no hi ha crisi climàtica que es resolgui. Marxisme actualitzat amb la Terra al centre.
- Ecofeminisme (Herrero, Shiva, Puleo). El productivisme té gènere: la cura del que sosté la vida ha estat sistemàticament invisibilitzada.
- Ecologia profunda (Næss, Devall). Els vius tenen valor intrínsec al marge de la seva utilitat per a l’humà. Filosofia més que programa polític.
- Agrarisme (Berry, Leopold). Salut de la terra, salut de la comunitat i sentit de la vida humana com una mateixa cosa. Localista, atenta al que trepitges.
- Saber indígena (Kimmerer, Salmon). Reciprocitat amb el que és viu; sabers no occidentals que han sobreviscut precisament fora de l’economia industrial.
Mirant el gràfic, dues coses salten a l’ull. Primera: l’ecologisme “de la ciència” (esquerra) i el “de la cultura” (dreta) parlen dos idiomes diferents i s’entenen menys del que caldria. Segona: bona part dels debats interns del moviment no van sobre què cal fer, sinó sobre fins on cal anar. Reformistes i radicals sovint denuncien el mateix, però la seva teoria del canvi no s’assembla.
Del pensament a l’acció
Fins aquí les idees. La pregunta operativa és una altra: qui està realment plantant cara al desastre ambiental sobre el terreny, i amb quins resultats?
Si projectem el mapa d’escoles sobre el mapa d’organitzacions reals, passen coses interessants.
L’ecomodernisme té pes a think-tanks (Breakthrough Institute) i penetra el discurs de la Comissió Europea, però poca presència a peu de carrer. Els límits planetaris i el doughnut són llenguatge oficial d’algunes ciutats —Amsterdam va obrir camí i Barcelona s’hi ha adherit formalment des del 2021— i d’organismes internacionals. Èxit intel·lectual notable; la traducció en polítiques vinculants, més lenta. El decreixement té un cos acadèmic potent —l’ICTA-UAB és hub mundial— però el salt a la política real és limitat: genera literatura, congressos i poques polítiques mesurables. L’ecosocialisme connecta amb sindicats i esquerres quan quadra amb agendes més àmplies. L’ecofeminisme, especialment a l’estat espanyol, teixeix una xarxa articulada al voltant de figures com Yayo Herrero i espais com Ecologistas en Acción. Laudato Si’ activa xarxes catòliques que arriben a públics no ecologistes.
I aquí ve el punt interessant: les escoles amb més cos teòric no són les que obtenen més resultats pràctics.
El rewilding —teòricament més aviat prim— porta resultats mesurables. Rewilding Europe treballa vuit grans paisatges amb més d’un milió d’hectàrees en actiu; Knepp Estate al Regne Unit ha esdevingut cas d’estudi mundial; i el linx ibèric ha passat de menys de cent exemplars el 2002 a més de 2.400 el 2024. L’UICN l’ha desclassificat de “en perill” a “vulnerable”. La conservació basada en el saber indígena, sense recolzar-nos en xifres agregades sovint mal citades, sí que compta amb literatura científica que mostra ecosistemes millor preservats a territoris gestionats per pobles indígenes que a àrees protegides “de gestió occidental”. Cap escola acadèmica occidental té aquest track record.
I hi ha un bloc a part que no encaixa a cap escola: les grans ONG generalistes (WWF, Greenpeace, SEO/BirdLife, Ecologistas en Acción). Pragmàtiques i reformistes per necessitat, sovint criticades pels sectors més radicals per haver estat “absorbides pel sistema”, són les que arrenquen prohibicions concretes, guanyen litigis i creen espais protegits. Els seus resultats acaben visibles en un BOE o un DOUE.
D’això emergeix una tensió que val la pena assumir: la coherència teòrica no equival a eficàcia, i l’eficàcia sense marc teòric corre risc de captura. El que mesura resultats sovint no té gran filosofia; el que té gran filosofia sovint no mesura resultats.
Tancament
Berry, i tornem al principi, defensava que la salut de la terra, la de la comunitat i el sentit de la vida humana són una mateixa cosa. És una veu bella i necessària. Però és una veu. La conversa ecologista actual és més coral —i més tensa— del que sovint es reconeix, i el moviment es juga precisament aquí: en la capacitat de tenir alhora coherència teòrica i eficàcia pràctica, sense caure ni en el fonamentalisme irrellevant ni en el reformisme cooptat.
Al secció d”Apunts” de 3Peusdegat trobareu una nova edició del “BiblioBlog” amb una fitxa detallada de cada escola, una taula d’organitzacions i resultats, i bibliografia comentada per començar a llegir i amb la opció de i amb l’opció de descarregar-vos-el. En breu ampliaren la informació amb una mirada des de les perspectives catalana i espanyola.