Per posar el llibre en context val la pena recordar que quan es parla de creixement, i de la necessitat de incrementar el PIB, potser no tenim del tot clar de què estem parlant exactament: un vessament de petroli com el de l’Exxon Valdez o el del Prestige fa pujar el PIB: es paguen equips de neteja, advocats, indemnitzacions, nous vaixells. Un ecosistema sa que no genera activitat econòmica, en canvi, val zero al PIB. Per dir-ho d’un altre manera: Com més desastre, més “riquesa”.
Un bosc dempeus, absorbint CO₂ i regulant el clima: valor comptable zero. El mateix bosc cremant: mobilitza bombers, helicòpters, assegurances, reforestació, hospitals. Puja el PIB. I un bon embús de trànsit a Barcelona és, tècnicament, bo per al PIB: més benzina cremada, més desgast de vehicles, més cotxes nous, més visites al mecànic. Una ciutat amb bicis i transport públic eficient genera menys PIB.
“Menos es más: cómo el decrecimiento salvará al mundo” (2021) de l’antropòleg econòmic Jason Hickel, és un dels llibres clau (no disponible en català) per entendre de què va el tema del decreixement i que repren una idea ja plantejada per en Robert Kennedy el 1968:
“El PIB inclou la contaminació de l’aire, la publicitat del tabac i les ambulàncies que recullen morts a les autopistes. Compta els panys especials per a les nostres portes i les presons per als qui els trenquen. Inclou la destrucció de les nostres seqüoies i la napalm. En canvi, no mesura la salut dels nostres fills, la qualitat de la seva educació ni l’alegria dels seus jocs. No mesura la bellesa de la nostra poesia ni la fortalesa dels nostres matrimonis. Ho mesura tot, en resum, excepte allò que fa que la vida valgui la pena.”
Les seves principals idees:
El creixement ens és imposat, no com a opció. El capitalisme no busca satisfer necessitats, sinó acumular capital. Això obliga a un creixement compost del PIB (~3% anual als països rics) que és matemàticament incompatible amb els límits biofísics del planeta.
No hi ha cap evidència de que sigui viable el “decoupling” (desacoblament verd) entre creixement del PIB i ús de materials o emissions. La transició verda amb creixement continuat és una fantasia tècnica.
Jason analitza l’origen històric del model de capitalisme actual: enclosures i colonialisme. El capitalisme neix d’una operació violenta de despossessió: tancament de tots els bens comunals a Europa i extracció colonial. La “escassetat” moderna, sosté, és artificial i s’ha hagut de fabricar.
Enllaçant la crisi ecològica amb la ruptura filosòfica moderna que separa humans i natura. Reivindica cosmovisions animistes i indígenes com a alternatives i elabora una proposta de decreixement planificat, no recessió, sinó reducció selectiva de sectors destructius (publicitat, obsolescència programada, SUV, aviació privada, ramaderia industrial) combinada amb:
- Setmana laboral més curta
- Serveis públics universals (sanitat, habitatge, transport, educació)
- Renda bàsica o garantia d’ocupació
- Reducció de la desigualtat
- Cancel·lació de deute del Sud global
Algunes cites de llibre:
“«Hem de canviar la nostra manera de veure la natura i el nostre lloc, passant d’una filosofia de dominació i extracció a una altra basada en la reciprocitat i la regeneració.»
«Ningú no es mereix un patrimoni multimilionari. Les grans fortunes no es guanyen: se n’extreuen.»
«Prenent menys, podem arribar a ser més.»
«No extreure’n més del que poden regenerar els ecosistemes. »
«El PIB no mesura res que realment importi»
Tot i que no planteja amb prou detall com es guanyaria democràticament una agenda de decreixement, especialment davant sindicats i classes treballadores reobre el debat sobre el què és una “bona vida” més enllà del PIB amb dades i referències sòlides sobre els límits planetaris.