“… els Senders de glòria no condueixen sinó a la tomba” – Thomas Grey, 1751.
Prohibida en molts països pel seu missatge antimilitarista, l’obra mestra atemporal de Stanley Kubrick va aixecar polseguera a França, ofesa per la imatge que es donava del seu exèrcit. De entrada no varen concedir els permisos perquè es filmes en territori francès, i va ser filmada a alemanya. Al país gal “Camins de glòria” no es va poder veure fins a 1975, onze anys abans de ser exhibida a Espanya, igualment censurada per Franco. Es va estrenar Espanya a l’octubre del 1986 i va ser la darrera a projectar-se de les pel·lícules censurades pel franquisme.
El 1992, la pel·lícula va ser considerada per la Biblioteca del Congrés als EUA com “cultural, històrica i estèticament significativa” i seleccionada per a la seva preservació en el National Film Registry
Rebutjada per molts estudis, va ser possible gràcies a l’interès del propi Kirk Douglas, que la va acabar produint ell mateix, l’importància del film en la carrera de Kubrik queda ben definida en la frase del llegendari crític del Chicago Sun-Times, Roger Ebert al respecte: “Paths of Glory va ser la pel·lícula amb la qual Stanley Kubrick va entrar en el rang dels grans directors, que ja mai abandonaria“.
Inspirada en fets reals, una pel·lícula de guerra intel·ligent, i potser com a conseqüència, antibel·licista i antimilitarista.
Podeu llegir una detallada ressenya a la web Encadenados.org que destaca per l’anàlisi profunda de la critica que realitza el filme no sols de la guerra, sinó als propis estats i als conflictes socials de classe.
A l’escena final els soldats confraternitzen amb la presonera alemanya, i canten amb ella la cançó “El fidel hússar”, aquests primers plans dels soldats apel·len directament a l’ètica, “..música per retornar a l’humanitat…“
Més informació sobre la pel·lícula AQUÍ