Un lema de les anarquistes, corejat sense descans als carrers des del segle passat i imprès en el primer periòdic anarcofeminista argentí (La Veu de la Dona), “ni amo, ni Dios, ni marido, ni partido, ni de fútbol”… una novel·la, com comentaven a una critica que vaig llegir quan Cristina Morales va guanyar el premi Herralde de novel·la 2018, escrita contra les diverses formes, bàrbares o subtils, d’alienació i repressió, contra l’ordre polític i moral establert i, també, contra la literatura com a producte buit.
Cristina Morales apel·la a la «autodefensa» reivindicant l’ús estratègic de la violència que ja defensava Emma Goldman el segle passat: “Demaneu treball, si no us el donen, demaneu pa, i si no us donen ni pa ni treball, agafeu el pa”
Ens narra les vivències d’unes dones que es rebel·len des de la perifèria i la marginalitat amb unes conductes «subversives» davant el que se suposa que «han de ser». Es qüestiona així què és la normalitat i ens arriba carregada de diversió, de gamberrisme i d’anarquisme en estat pur. Una càrrega de profunditat contra rutines de pensament i pràctiques socials, incloses les de l’esquerra.
Podeu veure una ressenya complerta a El Salto, on també s’inclou una entrevista a Cristina Morales que val la pena escoltar i que us deixo aquí abaix: