Ja al 1983, a “Del paro al ocio” Lluís Racionero, l’autor del “Cercamón” defensava la tesi que la desocupació de la dècada dels setanta no era conjuntural sinó estructural.
Argumentava que en una primera etapa històrica l’economia va consolidar un mode de producció agrícola que requeria per desenvolupar-se el 80% de la població activa, però amb l’evolució cap a la producció industrial, a les fàbriques s’ocupava només el 50% de la mà d’obra disponible.
Segons la seva tesi, en les societats capitalistes avançades s’havia instal·lat el sistema de producció postindustrial en què la majoria de la població s’emprava en el sector serveis, i l’automatització dels processos de producció que permet una tecnologia cada vegada més eficient incrementava els excedents de mà d’obra, de manera que qüestionava la viabilitat de la plena ocupació i plantejava la necessitat d’un nou paradigma sobre el repartiment de riquesa.
Tot això sense la robòtica, la intel·ligència artificial o la algorísmia. Alguna cosa, no acaba d’anar bé quan gairebé 50 anys després, les problemàtiques que ens plantejava (o la que ens presentava Alain Touraine a “La societat postindustrial”) no només segueixen vigents sinó que es fa més necessari que mai el abordar-les com més aviat millor.
“El nostre sistema econòmic és fidel reflex d’una filosofia de vida i no l’única manera de cobrir les nostres necessitats bàsiques, com hem volgut creure. Aquest engany ens porta a pensar que no hi ha una altra manera de fer les coses“
A l’article de La Marea “¿Crisis? Maldita productividad“ ja ens recordaven que Bertrand Russell va suggerir fa temps que “si en un país es creés una maquinària capaç de produir tants sabates com abans, però en la meitat de temps, un gestor humanista decidiria no augmentar la producció a canvi de guanyar en temps lliure, mentre que un mercantilista duplicaria la quantitat i imposaria la seva venda mitjançant els molts trucs persuasius de la publicitat”.
Per entendre on som, una bona opció es el llibre d’en Paul Mason “Postcapitalism” per entendre com el capitalisme com a model econòmic ha arribat al final i ens hem de preparar per a una transició a un nou sistema basat en les noves tecnologies i la reestructuració de la feina.
Serge Latouche a “La apuesta por el decrecimiento” ens planteja el sense sentit de sobreproducció i l’esgotament dels recursos naturals.
I podeu consultar ¿Por qué pagas más impuestos que Apple? per entendre que no te sentit subvencionar amb ajuts directes o indirectes, com per exemple invertint en investigació i desenvolupament tecnologies pagades amb els impostes de tots però de les que se’n aprofiten empreses que no paguen impostos i que no sols no retornen res a la societat sinó que utilitzen les mateixes tecnologies per eliminar llocs de treball.
Fins i tot la consigna dels 90 “treballar menys per treballar tots” s’ha quedat obsoleta, i cal plantejar que alternatives com la Renda Bàsica, son solucions que, diguin el que diguin els portaveus dels poders econòmics, son avui possibles i necessàries.
No oblidem però que la problemàtica global dels models econòmics i l’impacte de les noves tecnologies son un escenari comú a tots els països, però tolerar la poca vergonya amb que es gestionen aquestes situacions al nostre país es responsabilitat nostre.
Al 2020, mentre les elèctriques augmentaven beneficis (per exemple Iberdrola 3.610 milions, Endesa 1.394 milions, 8 vegades que els beneficis del 2019, …) el preu de la llum a Espanya va ser el més car de tot Europa en plena onada de fred. Potser alguna cosa tindrà a veure que tinguem a més de 50 polítics ocupant càrrecs a les empreses energètiques, (Des dels expresidents Aznar o González a Consells d’Administració o a sindicalistes com Coscubiela en Consells Assessors).
