El concepte d'”anarquia de les relacions”, va ser encunyat l’any 2006 per la feminista i informàtica sueca Andie Nordgren (Breu manifest instructiu per a l’anarquia relacional) i el plantejament bàsic de la proposta es que la manera com construïm, conduïm i prioritzem les nostres relacions hauria de dependre només de nosaltres mateixos.
Qüestiona la idea de que el amor és un recurs limitat i que només pot ser real si es limita a una parella, reivindicant amor i respecte en lloc de exigències.
L’origen conceptual de l’anarquia en l’àmbit relacional no té res a veure amb el “poliamor”, l’amor lliure, ni els intercanvis, sinó que és un canvi de paradigma que comparteix els mateixos principis que en l’àmbit polític: rebuig a tota jerarquia i normativitat imposada.
No implica la supressió del compromís, sinó tot al contrari. Es basa que en cada enllaç entre persones s’aclareix quin compromís hi ha entre tots dos. L’eix fonamental de totes les relacions ha de ser la confiança.
Tampoc es tracta de que la parella “formal” et doni permís per viure altres “experiències” , sinó simplement de acceptar que els essers humans som capaços d’estimar més d’una persona alhora.
Es tracta d’adonar-nos de fins a quin punt les relacions que tenim amb les persones del nostre entorn, que no són relacions romàntiques “clàssiques”, són tan valuoses o més que les romàntiques, i poden ajudar-nos a crear una “vida amorosa” que no depèn d’una parella romàntica que sigui “el seu món”, sinó d’un tapís de connexions profundes, ja siguin platòniques, romàntiques o sexuals, amb un grau de compromís pactat que reforça els lligams i els suports, limita les dependències i evita el daltabaix d’una relació única amb un pes immens sobre els altres, que de sobte “es trenca” i ens obliga a tenir que “refer” la vida.
Redistribuir l’amor no dilueix l’amor que sentim per una persona estimada en particular. De fet, construir una xarxa de connexions íntimes pot enfortir-les totes, en part perquè enforteix la nostra relació amb nosaltres mateixos.
Una relació monògama encaixaria també perfectament en la anarquia relacional, justament perquè no es tracta de promiscuïtat, sinó de responsabilitat, el concepte es que tot té cabuda des del respecte, sempre que s’hagi escollit de manera conscient, consensuada i crítica.
Potser que ja t’estiga bé tenir sexe i intimitat eròtica i romàntica només amb una persona, però si ho rumiem ens en adonem que la diferència entre una relació d’amistat i una relació romàntica no és l’amor, és si hi ha sexe o no. I hauries de poder donar-te permís per obrir-te a aquesta intimitat eròtica sense que això posi en crisi el teu projecte convivencial, o, si més no, no té sentit que menyspreïs relacions per una qüestió purament normativa.
L’amor romàntic convencional està arrelat en estructures opressores, el matrimoni en principi tractava de béns i reproducció, un contracte econòmic, però el concepte d’amor romàntic, que apareix com el coneixem avui al segle XVII dona un pas més enllà i estructura un model social d’interdependència lligat al control patriarcal i al concepte d’herència, on el sexe queda limitat a la parella, ja que si la dona pot escollir parelles, i si l’home no pot garantir qui es la seva descendència, es posa en crisi la pròpia societat patriarcal. El mateix concepte d’amor romàntic, la exclusivitat i la “propietat” de l’altre es la base que serveix per justificar la violència masclista.
Trencar amb el concepte d’amor romàntic tradicional, que sempre implica exclusivitat, no vol dir trencar amb l’enamorament o l’amor. “Les papallones i les ganes d’estar amb algú són molt reals, i la dependència emocional que existeix en tota mena de relacions, també.”
L’anarquia relacional, per tant, no és la solució a tots els mals, i tampoc es formalment una nova proposta de model de relació. És més una evolució del model de relació fruit d’una reflexió madura i de l’experiència, que ens porta a qüestionar certes creences i reflexionar sobre el paper dels vincles per canviar l’organització política i social, i sobretot per gestionar les angoixes i dependències emocionals d’una manera més sana.
Abans de gaudir de les llibertats d’una relació més oberta, val la pena prendre consciencia de les complexitats pràctiques i emocionals que hi ha per davant, i en aquest sentit es molt recomanable l’article de Meg Wilson a Psyche “How to explore ethical non-monogamy”
Per aprofundir una mica més una entrevista amb l’autor del llibre i un parell d’articles al respecte:
i alguns altres “posts” per parlar-ne una mica més sobre sexualitat i relacions a 3Peus de gat:
