Circumstàncies que no vénen a el cas, m’han fet recordar un article de Quim Monzó, que vaig trobar en castellà, (ignoro si existeix versió catalana) i que tinc arxivat en paper des de 1996. Amb la seva habitual mordacitat carregava contra el fet que ningú ensenya als escolars a escriure.
Lamentava que la majoria d’escolars, (i de pares) “… no saben ni explicar si tal canción les gusta, les fascina, les interesa, les sorprende, les atrae, les encanta, les hechiza, les deleita, les seduce o les apasiona (…) solo saben que “es guay”…”.
Apuntava regles bàsiques: senzillesa, sobrietat, millor una paraula curta que una llarga, millor una sola que dos, i sobretot reescriure i passar a net.
