“La psicologia de masses del feixisme” de Wilhelm Reich presenta una teoria heterodoxa que analitza la causa del suport massiu a una ideologia extremista, irracional i violenta per part d’una societat moderna i educada. Reich aixecà una important polèmica amb aquest llibre, que segueix avui dia essent font d’acalorades discussions, reflexionant sobre com milions de persones van deixar guiar el seu comportament polític per l’emocional i l’irracional en una època de crisi.
Com va ser possible que a Alemanya, el país amb el moviment obrer més organitzat d’Europa, milions de treballadors donessin suport a Adolf Hitler malgrat el seu caràcter reaccionari?. La resposta interessant però controvertida a aquesta pregunta que va oferir Reich en el seu llibre es que el suport massiu al nazisme hauria estat conseqüència de la repressió sexual pròpia d’un model de família autoritari molt estès entre les classes mitjanes i entre gran part dels treballadors. La repressió dels instints sexuals més profunds i des de la més tendra infància hauria creat individus amb grans mancances i frustracions que haurien tractat de compensar participant en un moviment autoritari i obeint a un líder que reproduïa a nivell polític aquestes mateixes estructures autoritàries de la família.
Wilhelm Reich, va ser un metge que pensava que l’estrès és l’energia elèctrica de base del sistema nerviós neurovegetatiu i creia que la violència social està vinculada a la pobresa emocional. Cèlebre per les seves contribucions a la sexologia, a la teràpia psicoanalítica, i al seu compromís en favor de l’alliberament sexual (veure «La funció de l’orgasme»), va ser expulsat dels cercles comunistes i de l’escola psicoanalítica pel radical dels seus plantejaments.
Admirador de Trotski i Lenin, va denunciar políticament el règim estalinista com “feixisme vermell”. Els seus llibres van ser cremats pels nazis el 1933 i pel maccarthisme als Estats Units en els anys cinquanta.
En aquests moments, amb una crisi monumental a les portes i l’ultradreta feixista creixent arreu, els crítics d’en Reich diuen que avui la gent es més lliure sexualment que mai, que es una bajanada sense sentit relacionar sexe i política i que ell era un aprofitat. Pensar que algú està en possessió de la veritat es perillós i sospitós, però tampoc deixa de ser sospitós que aconseguís posar d’acord a tothom en contra seu.
Rosa Cobo, professora de Sociologia a la Universitat de A Coruña i autora de “Pornografia, El placer del poder” en una entrevista a la Contra de La Vanguardia fa poques setmanes cridava l’atenció en com la pornografia influeix als adolescents, a ells educant-los en l’exercici del poder i de la violència i a elles en l’acceptació d’aquesta violència com a part de la sexualitat.
I destacava com és important no perdre de vista que la pornografia és un discurs ideològic i una pràctica econòmica i social que està en un procés creixent d’institucionalització. Un negoci internacional que alimenta i nodreix la prostitució. (Emporis econòmics, com el Banc d’Irlanda o General Motors entre molts d’altres, inverteixen en productores de pornografia).
Al juny, Save the Children España, a l’informe Desinformacion_sexual-Pornografia_y_adolescencia (descarregable gratuïtament) ens explicava coses com que l’accés dels menors a la sexualitat s’està realitzant a través de la pornografia, un aprenentatge que es dóna en la intimitat i a través del telèfon mòbil. Un accés a la sexualitat que es construeix en base a unes relacions sexuals fictícies, amb cossos irreals i marcades per la violència, la manca de consentiment, la desigualtat, i la representació del dolor físic de la dona com quelcom eròtic .
De mitjana els menors a Espanya accedeixen per primer cop a la pornografia als 12 anys (i un 8,7% ho ha fet abans dels 10). El 54,9% dels adolescents indiquen que els agradaria posar en pràctica el que han vist en les pàgines de contingut pornogràfic que visiten (o que ja ho han fet sense plantejar-se el consentiment de la parella). Les condemnes a menors per cometre delictes sexuals han augmentat un 29%.
Les estadístiques publicades per Pornhub, el portal pornogràfic capdavanter, ens diuen que al 2019 va rebre 42.000 milions de visites. (115 milions diaris), i es varen pujar 6 milions de vídeos. (més d’un milió d’hores, o sia més de 120 anys de vídeo continu).
Sense formació, amb partits polítics defensant que la educació sexual a les escoles es pervertir els infants, i sense més informació que la obtinguda de webs pornogràfiques (un altre de “les perles” de l’informe: les noies accedeixen a la pornografia per saber “que s’espera d’elles”) podem realment dir que existeix llibertat sexual?
Estem dient que la publicitat en els productes alimentaris, la moda, els cotxes,… (el mercat publicitari global estimat del 2018: 572.000 milions de dòlars) sí funciona i la “publicitat” per la via pornogràfica, al respecte del tipus de sexe que hem de tenir no?
En quina mida s’ha passat de la simple repressió, a la imposició d’una sexualitat on es més important la dominació i el poder que no pas l’exercici d’unes relacions lliures, plaents i realment alliberadores?
A banda dels seus possibles desvaris, potser cal revisitar el treball d’en Wilhelm Reich, (i no deixeu de visitar la secció Llibres Vermells).
