Diògenes de Sinope, conegut també com Diògenes el Cínic, o Diògenes el gos, s’identificava totalment amb els gossos i deia: «Altres gossos només mosseguen als seus enemics, mentre que jo també mossego als meus amics per tal de salvar-los». El mateix concepte que expressava Nietzsche en la frase: «Que el teu amic també sigui el teu pitjor enemic». L’enemic és aquest altre a què mossego dient-li algunes veritats incòmodes o en fotent-me d’ell amb l’objectiu de despertar la seva consciència. Quan a Diògenes el vénen a buscar perquè volen retre homenatge a un filòsof molt important, ell respon: «¿Per què van a homenatjar algú que mai va posar trist a ningú?».
És en la tristesa, en la incomoditat o la molèstia on t’adones de coses que potser no estàs fent tan bé i, al fer-te conscient, és quan pots canviar.
Quan Alexandre el Gran va visitar Atenes i allí va saber de l’existència i saviesa de Diògenes. Va voler conèixer-lo. A l’acostar-se a la seva gerra, estava Diògenes absort en els seus pensaments prenent el sol. Alexandre el Gran es va posar davant seu i va dir: «Sóc Alexandre», al que va respondre Diògenes: «I jo Diògenes el gos». Ningú hagués gosat parlar així a rei. Fascinat pel caràcter de Diògenes li va dir: «–Demana’m el que vulguis», i sense immutar-se Diògenes li va contestar: «Treu-te d’on ets que em tapes el sol».
Es parla avui dia de “Síndrome de Diògenes”, en referència al filòsof, com un trastorn de comportament caracteritzat pel total abandó personal i social i l’acumulació a la llar de grans quantitats d’escombraries i deixalles. Però si atenem a l’historia, la vinculació d’aquest trastorn amb el comportament del grec és incorrecta, ja que l’acumulació de qualsevol tipus de coses és el contrari al predicat per aquell home que vivia en una gerra i prescindia de tot.