“PER QUÈ NO M’AGRADEN LES PEL·LÍCULES DE DISNEY“
El problema del mal
(Transcripció de una publicació de @filosofandoaciegas_)
La diferència entre com Disney (i el cinema occidental en general) representa el mal i com ho fa Hayao Miyazaki (i gran part del cinema japonès) no és només estètica, sinó cultural, filosòfica i moral.
En pel·lícules com El Rei Lleó, La Sireneta o La Bella i la Bèstia, el mal es representa sota una lògica dualista i moralista. Hi ha bons i dolents, i la trama consisteix en el fet que el bé (l’heroi) ha de derrotar el mal (el malvat).
Aquest esquema hereta una visió cristiana i maniquea del món, on el mal té un origen clar (l’ambició, l’enveja, la traïció, la supèrbia) i ha de ser purificat o destruït. Scar (el malvat d’El Rei Lleó), per exemple, és un personatge que no té redempció. La seva maldat es justifica per la seva enveja cap a en Mufasa i el seu desig de poder. En aquest sentit, l’espectador no està convidat a comprendre’l, sinó a condemnar-lo. El seu destí (caure a l’abisme) no només és narrativament necessari, sinó moralment just.
Així, Disney construeix un mecanisme pedagògic del bé i del mal on el mal es caricaturitza (veu, gestos, estètica fosca), la moral se simplifica (allò dolent és castigat, allò bo recompensat) i l’empatia es reserva per als herois i els seus aliats. Aquest esquema serveix a una funció cultural: educar emocionalment els nens en una moral binària, clara i tranquil·litzadora.
En el cinema del director japonès Miyazaki (El viatge de Chihiro, La princesa Mononoke, Nausicaä de la Vall del Vent), la noció de maldat és molt més ambigua, fluida i naturalitzada. No hi ha malvats «purs». Fins i tot els personatges que semblen amenaçadors (com la Yubaba, la bruixa d’El viatge de Chihiro) tenen motius comprensibles i aspectes humans (protegeix el seu fill, compleix amb la seva funció en el món del treball espiritual, etc.).
Allà, aquells que semblen «bons» també tenen ombres o contradiccions. Això respon a una cosmovisió japonesa influïda pel xintoisme i el budisme, on el mal no és una essència, sinó un desequilibri temporal.
D’aquesta manera, la tasca no és destruir l’enemic, sinó restaurar l’harmonia entre forces en tensió. Així, l’espectador no jutja els personatges, sinó que els comprèn en la seva complexitat. L’empatia sorgeix perquè tots formen part del mateix teixit vital, i la seva «maldat» té un sentit dins d’aquest equilibri.
En síntesi: a Disney, l’empatia es construeix per identificació. L’heroi representa el que volem ser. A Miyazaki, l’empatia es construeix per comprensió. Tots els éssers (fins i tot els monstruosos) reflecteixen alguna cosa de nosaltres. Per això, a El viatge de Chihiro, un pot sentir tendresa pel Sense-cara, que comença com un esperit devorador i acaba sent un ésser vulnerable i solitari. La transformació no passa per vèncer-lo, sinó per reconèixer la seva soledat i donar-li un lloc.
A El Rei Lleó, en canvi, l’Scar no canvia, no es reconcilia, només mor. La restauració de l’ordre exigeix la seva desaparició.”